L'HEXAEDRE ESFÈRIC

Reflexions sobre el pensament del mestre

Imatge obtinguda de l'UPC

L’HEXAEDRE ESFÈRIC

"El tetraedre és la síntesi de l'espai. L'hiperboloide representa la llum i l'helicoide el moviment", 

Antoni Gaudí

Vet aquí una vegada que hi havia un prisma, tot quadrat per tot arreu. I tan orgullós estava el prisma de la seva regularitat que va demanar que tothom l’anomenés, no pas prisma, ni tan sols prisma quadrat, com alguns feien, doncs ell pensava que això no representava prou la seva singularitat; va demanar que li diguessin, es va autoproclamar Tetraedre, doncs en algun lloc havia sentit que el tetraedre era la figura geomètrica perfecta. Era ben cert que no sabia ben bé que era un tetraedre, però entenia que aquesta definició li esqueia com un guant.

Tant era així que si no l’anomenaven amb aquest nom, no feia cas, no responia, ni tan sols per corregir al seu interlocutor, i fer-li saber el seu nom veritable.

- Tothom ja ho hauria de saber, que soc en Tetraedre - pensava per dintre seu -  es veu d’una hora lluny.

I vet aquí que la seva actitud va començar a cridar l’atenció, doncs la resta de figures, s’empaitaven tot jugant, voltaven, xocaven entre elles, lliscaven per helicoïdals tobogans, rodolaven algunes, altres es combinaven fent formes cada vegada més riques i complexes; mentre que en “Tetraedre” persistia, ferm, ancorat, estoic al bell mig del seu centre de l’univers.

Unes quantes figures el van anar envoltant, uns encuriosits per la seva immobilitat, d’altres per que, tot d’una, en “Tetraedre”, ple de coratge, havia començat a esbufegar i a posar-se vermell com un tomàquet. El rebombori resultant va cridar a la resta.

                                                                                                            

Quantes més figures s’anaven atansant, més esbufegava en “Tetraedre”. Quant més esbufegava, més vermell s’anava posant. Al final els esbufecs van ser tan forts que es van tornar un xiscle molt agut, com el d’una tetera acabada de bullir. En Tetraedre”, mort de vergonya, es va tapar la boca i el nas amb les mans, i el xiscle es va tornar sord.

Llavors però, a cada respiració frustrada, es va començar a inflar pel bell mig de les seves sis cares, una mica més cada vegada. Al cap d’una estona, només les seves vuit puntetes es veien encara una mica, pràcticament era tot rodó. I es va començar a sentir inestable. Ja no era capaç d’estar immòbil. El més petit contacte el feia bellugar en sentit contrari.

Finalment ningú no podia dir ja quina era la part de dalt i la part de baix, la part de davant i la part de darrera. Es veia ben bé igual de tot arreu.

Una petita piràmide, de triangles equilàters, ben petita i discreta, es va apropar, i el va anar empenyent amb el vèrtex superior, amb molt de compte, per tal de fer-lo rodar, per veure si en podia reconèixer alguna part, però al cap d’un moment ja no sabia dir si el pujava o el baixava, ni per on l’havia començat a voltar. I finalment el va deixar quiet, i se’n va anar a jugar amb uns petits conoides truncats amb un pla esbiaixat, que li van semblar mes divertits.

A la resta de figures també els va semblar més aviat avorrit, algú que era igual per totes bandes, i en petits grups van anar marxant. Mentre l’hexaedre que es va creure un tetraedre i es va acabar fent esfèric per la incomprensió, pròpia i aliena, va rodolar lentament, coll avall, fins a desaparèixer pel cantó llarg de la taula.

  

“[…]el símbolo, la metáfora del perfecto cuento es la esfera, esa forma en la que no sobra nada, que se envuelve a sí misma de una manera total, en la que no hay la menor diferencia de volumen, porque en ese caso sería ya otra cosa, no ya una esfera,

Julio Cortazar

Interessant recull de visions artístiques dels poliedres